Ca n'Oriac

Ca n’Oriac és una masia que té els orígens en l’antic mas Boadella. L’any 1578, Antic Oriac la va comprar i s’hi instal·là. D’aleshores ençà se la va conèixer per Ca n’Oriac. Pertany a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura. Això vol dir que formava part del terme del castell de Terrassa fins que el 1562 aquesta parròquia i sis més constituïren el terme municipal de Sant Pere de Terrassa, amb la casa de la vila a Sant Pere. L’any 1904 aquest municipi va desaparèixer i les set parròquies varen quedar integrades en diferents termes municipals. La major part de les masies de Sant Julià i totes les de Sant Vicenç de Jonqueres van ser agregades a Sabadell, que tenia un terme molt petit.

Quan es parla del mas Oriac, ho fem d’un extens territori que en el moment de màxima extensió comprenia, a més de totes les terres del barri actual, les de la Roureda, la Plana del Pintor, el Torrent del Capellà, un molí arran de riu -el desaparegut molí de l’Oriac, que després va ser la fàbrica d’Enric Casanovas Argelaguet- i també la finca de Can Garriga, que incloïa una gran part del torrent de Colobrers.

L’any 1896 va comprar aquesta propietat l’industrial Joan Saus, que va remodelar la casa i va col·locar el seu nom en un escut a la façana, que encara hi és avui.Immediatament es va voler dedicar a la producció de vi, i així va plantar més vinyes i fins i tot va construir una cava per poder-hi fer xampany. El negoci, però, no va prosperar i es va haver de vendre el mas. El va comprar el 1924 Anselm de Riu, que també va fracassar en el seu intent de parcel·lar la hisenda. La seva vídua va anar venent-ne parcel·les, moltes de les quals van continuar per a usos agrícoles. Però un camp força gran que hi havia al sud de la masia es va convertir en un camp d’aviació. En aquest camp hi va aterrar la primera avioneta que ho va fer a Sabadell. Finalment, en algunes altres parcel·les s’hi va construir alguna casa i sobretot barraques que, amb el temps i amb les grans onades d’immigrants, esdevingueren cases d’autoconstrucció. Així, el 1940 hi havia 37 edificis amb 141 persones; però deu anys més tard, el 1950, s’havia arribat als 2.500 i el 1968 s’hi havien sobrepassat els 14.000 habitants.

La casa i algunes terres les va adquirir el 1953 Isidre Solà Girbau, que no va aconseguir que li donessin permís per habitar-la, tal com volia. El seu hereu la va cedir a l’Ajuntament, mitjançant un conveni, l’any 1999. Des d’aquest moment s’ha anat degradant i cada cop serà més difícil -i més car- reconstruir-la, si bé avui (2021) se’n torna a parlar.

És una masia situada entre els actuals carrers de Benavarri, de la Mola i de Mauberme, mig ofegada per blocs de pisos. Té l’aspecte tradicional de les masies d’aquí, amb la façana que mira a migdia i la teulada a banda i banda. Té tres cossos, planta baixa i pis.