Sant Feliuet de Vilamilans

Ermita situada a l'extrem occidental del terme de Sant Quirze del Vallès, just al límit del terme amb Rubí. Dista 5 km de Sant Quirze i tan sols tres de Rubí. Sota mateix de l'ermita es creuen la carretera de Sabadell a Rubí i l'autopista dels túnels de Vallvidrera.

Es creu que va ser construïda en terres d'una vil·la romana que era en un encreuament de camins molt important: la via romana de Cadis a Roma i la que unia Barcelona, Sant Cugat i Terrassa.

És una esglesiola d'estil pre-romànic de creu llatina amb tres absis rectangulars a l'exterior. El campanar és d'espadanya sense cobrir, amb dues obertures unides, tan sols, per l'eix de les campanes. La porta és al lateral de migdia. Són interessants les tres finestres de la nau, d'una esqueixada i amb l'arc fet d'una sola pedra, en la qual s'hi van marcar unes ratlles per simular les dovelles. La volta és de canó seguit, reconstruïda. Al mur de ponent hi ha una part amb les pedres posades en forma d'espina de peix i al lloc on s'ajunten la façana de migdia i l'absis principal hi ha una pedra, molt gastada amb el relleu d'un animal (s'ha dit que podria ser una llebre).

A l'interior, a l'absis de l'esquerra, on actualment hi ha el petit altar dedicat a la Mare de Déu del Roser, hi ha una ara, restaurada, de la qual s'ha dit que és l'exemplar més interessant de l'occident cristià. Es creu que data dels segles V-VI i per les inscripcions se sap que va ser aprofitada al X.

Sant Feliuet, que al final dels anys quaranta era un corral on es guardava el ramat, va ser restaurada l'any 1949 pels esposos Feliu Barnola i Maria Dolors Vallribera, propietaris de la gran finca formada per les hisendes de Can Viver de la Serra, Can Ferran i Can Barata, a la qual pertanyia l'església. Actualment, per disposició testamentària del matrimoni, ha retornat al bisbat. Durant les obres es va descobrir l'ara paleocristiana que l'ha feta famosa. Els Barnola van urbanitzar el parc de l'entorn, van edificar una casa per a l'ermità i van fer erigir, dalt del turó més proper, una estàtua del Sagrat Cor de 5 metres d'alçada, obra de l'escultor Francesc Juventeny.

La primera referència històrica comprovada data del 986 en un document on se l'anomena "l'església de Sant Feliu que és a la vila de Milans". Aquesta o un altre edifici havia d'existir, però, molt abans, ja que així ho testifica l'ara. Es pot dir, per tant, que és un dels primers centres de culte cristià del Vallès. Fins al segle XV va ser una de les cinc parròquies de Sant Cugat. El despoblament posterior, produït per les grans epidèmies de pesta, va fer que el 1436 s'integrés a la parròquia de Sant Quirze com a sufragània. A la segona meitat del segle passat va passar a ser capella pública i, l'any 1939, a dependre de la parròquia de les Fonts de Terrassa, any en què es va crear.

L'aplec de Sant Feliuet es fa el dilluns de Pasqua de Resurrecció. El diumenge després de la Pentecosta la colònia Morellana de Terrassa hi celebra una missa en honor de la Mare de Déu de Vallivana.

Finalment ens cal fer referència al topònim o nom del lloc de Vilamilans, ja que s'hi ha especulat força. Sembla que al segle X surt documentada com a Vila de Milans, i s'ha interpretat que devia provenir de vil·la d'Emilià (Emilianus), d'origen romà. Posteriorment es troba amb els noms de Vila: Melanos, Milanos, Mille Annos, Mille Annorum i Vilamilanys. Recentment, en uns documents de l'arxiu parroquial de Sant Quirze corresponents als anys 1631, 1642 i 1688, s'ha vist que hi és anomenada Sant Feliu de Jocha Milans, que seria equivalent a lloc on s'ajoquen (van a dormir) els milans. Recordem que milà és el nom que es dóna a diversos ocells d'ales llargues i cua llarga i forcada (cua de milà), que els permet un vol ràpid i sostingut. Cal fer patent que al Vallès no hi nien, tan sols hi són de pas.