Castell de Can Feu

El castell de Can Feu o Torre d'en Feu va ser escollit fa uns anys com la segona icona més representativa de la ciutat de Sabadell, després de la torre de l’Aigua.

Té uns orígens molt antics, datats del segle XI. En aquell temps Can Feu no era més que una torre medieval (domus) ancorada al costat d'un torrent afluent de la Riereta. Aquesta primera construcció va anar canviant de propietaris i experimentà nombroses ampliacions durant els segles posteriors.

Entre 1520 i 1560 la torre va patir un incendi que la deixà molt malmesa, però es va poder restaurar (encara que no tal com havia sigut en els segles XI-XII). No seria fins al 1663 que els Vallcorba, que llavors n’eren propietaris, decidiren ampliar la construcció enderrocant part de la torre primigènia. En el seu lloc, s'hi va aixecar un gran casal amb teulada a dues aigües.

El 16 de juny de 1674 comprà tota la finca el mercader barceloní Pau de Feu i Ramoneda. La finca, que aleshores pertanyia al terme de Sant Pere de Terrassa, tenia una extensió de més de 100 hectàrees. El seu fill, Pau de Feu i Soler, obtindria el títol de noblesa de mans del rei Carles II l'any 1686. Aquest ascens de categoria social va fer que la casa patís més canvis i ampliacions, com ara la construcció a l'entrada d'una capella, amb devoció a la Nativitat, l'any 1704.

La filla de Pau de Feu, Isabel de Feu i Rojas, es casà l'any 1747 amb Josep d'Olzina i d'Amigó de Riusech, noble també barceloní. A partir d'aquell moment, tot el patrimoni dels Feu passà per línia sanguínia als Olzina.

Durant el segle XIX, els Olzina foren una de les vint nissagues més importants i riques de Catalunya, amb nombroses propietats rurals repartides per tot el Principat. L'últim descendent, Josep Nicolau d'Olzina i Ferret de Riusech (1841–1924) va reformar l'antiga construcció amb l'arquitecte August Font i Carreras l'any 1879 per a donar a Can Feu els aires medievals que encara conserva avui dia. S'intentà recuperar l'antiga esplendor de la finca, quan era una torre medieval, però amb grans dosis de romanticisme. Aquest fet, tan típic de finals del segle XIX, fa de la Torre d'en Feu un element únic al terme de la nostra ciutat.

Els seus jardins romàntics i l’extraordinari bosc de Can Feu, ambdós desapareguts, foren el puntal de la cultura i l’esbarjo de Sabadell fins a la guerra civil espanyola. Una finca que, desgraciadament, amb la mort de l’últim Olzina, els hereus testamentaris van dilapidar. Van vendre’s tots els terrenys per especulació, originant els barris de Can Feu, els Merinals, Arraona i part de Can Gambús i de Gràcia. L'edifici del castell de Can Feu ha anat caient des de fa molts anys, malgrat que des del 2018 és propietat de l’Ajuntament de Sabadell. De moment, resta silenciós mentre totes les administracions miren cap un altre costat.

L’Associació Cultural Can Feu lluita des de fa anys per a difondre la història i valors de la Torre d’en Feu i aconseguir-ne la rehabilitació.