Torre-romeu (barri)
Barri situat a l’est de Sabadell i separat pel riu Ripoll. S’hi distingeixen dos nuclis. El més antic, Torre-romeu pròpiament dit, assentat sobre les terrasses del Ripoll, i el coster, on predominen les casetes. El més modern, conegut pel Tibidabo, amb blocs de pisos, és dalt la carena de la serra de Sant Iscle. Fins a l’any 1963, després dels famosos aiguats, no hi va haver una carretera, amb el corresponent pont, per travessar el riu Ripoll.
Abans d’iniciar-se la formació del barri, a finals dels anys quaranta, hi havia tan sols quatre cases, força separades l’una de les altres: la torre Penedès (1942), amb molí de vent, gairebé a la carena; Cal Segarra, a mitja costa; Cal Polit, arran del torrent de Sant Nicolau, i la Torre de Silvestre Romeu (Cal Pa i Ceba), la més antiga, prop de la plaça, on avui hi ha l’església. Aquesta és la que donà nom a tot el barri.
Silvestre Romeu era un personatge sabadellenc lligat a la indústria que va ser alcalde de 1911 a 1913. Durant el locaut (tancament temporal d’una indústria per decisió del patró, per conflictes laborals) de gran part de les fàbriques de Sabadell l’any 1910, Silvestre Romeu, president de la Unió Industrial, en una reunió va pronunciar la cèlebre frase “Els obrers aguantaran mentre tinguin pa i ceba”. A partir de llavors sempre més el va acompanyar el sobrenom de Pa i Ceba.
El poblament del barri de baix es va fer molt ràpidament. Així el 1954 ja existia una plaça, avui plaça de Karl Marx, i una capella dedicada a la Verge dels Dolors, ara església parroquial, encara que és una de les que congrega menys feligresos de la diòcesi, segons el rector actual. Oficialment el barri de Torre-romeu va néixer el 1955; fins llavors als documents de l’ajuntament se l’anomenava “Suburbio del Río Ripoll y Arrahona”, però popularment ja es parlava dels que vivien a la Torre del Romeu. En el moment d’oficialitzar-se el barri hi havia unes 2.500 persones, amb predomini d’andalusos, molts dels quals de les comarques granadines. Actualment compta amb uns 5.700 habitants. És un barri tranquil on es fa força vida de poble. És difícil de sentir-hi a parlar la llengua pròpia d’aquest país.
