El Ranxo

Es tracta d’una torre residencial singular, d’estil racionalista, concebuda com a residència de la nissaga dels Carles-Tolrà a Castellar del Vallès, amb moltes pretensions, fet que motivà que popularment fos coneguda amb el nom d’El Ranxo o El Ranxo Grande, en referència irònica a la famosa pel·lícula “Rancho Grande”, de Frank McDonald, molt popular als anys 1940.

La família Carles-Tolrà, marquesos de Castellar, fou una de les nissagues més influents del municipi entre els segles XIX i XX. Eren descendents del fabricant tèxtil Emili Carles-Tolrà, que impulsà al riu Ripoll la gran empresa Tolrà (Can Barba) i exercí un paper clau en el desenvolupament econòmic, social i urbanístic de Castellar del Vallès.

Fou Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, III Marquès de Castellar, qui va fer construir El Ranxo. El projecte fou encarregat a Eugenio Pedro Cendoya Oscoz, arquitecte basc i deixeble de Domènech i Montaner, que adoptà un estil racionalista, propi dels corrents internacionals d’arquitectura moderna d’aquella època. L’edifici compta amb una estructura de formigó armat, grans voladissos, finestres horitzontals, cobertes planes i una clara voluntat de funcionalitat. A llevant, presenta dues plantes per sota rasant i àmplies terrasses mirador.

Les obres començaren el 1936, però quedaren interrompudes amb l’esclat de la Guerra Civil i l’exili de la família a Nàpols i posteriorment a París. No fou fins al 1945 que finalitzà la construcció, gràcies al retorn de Josep Maria Carles-Tolrà. Malgrat la modernitat de l’edifici, el moment històric no jugava a favor dels Tolrà: havien perdut el control de l’empresa tèxtil que duia el seu nom i el seu nivell econòmic ja no era el d’abans.

Amb tot, El Ranxo fou concebuda com una residència de prestigi, amb biblioteca, menjador, sala de billar, cuina i habitacions amb bany amb revestiments d’ònix, pedra ornamental indicativa de luxe i refinament. La seva escala monumental, situada al vestíbul, reforçava la sensació d’opulència.

L’edifici va patir reformes posteriors —com l’afegit d’un tercer pis— que desfiguraren l’equilibri del projecte original. A partir dels anys 1970, la presència de la família s’anà reduint, i l’abandonament s’accentuà. El 1987, amb la sortida dels darrers masovers, la finca entrà en un període de degradació accelerada i de vandalisme.

Finalment, el 1994, Francesca Clusellas adquirí el conjunt format per El Ranxo i la masia i finca de Can Pèlags, iniciant una nova etapa per aquest conjunt arquitectònic de gran valor històric i patrimonial.